The Body's Problems with Illness

Al finalitzar l’última classe d’Educació del moviment, on s’explicà la concepció monista del cos i es va tractar de respondre a la pregunta: Com es dona la nostra presència corporal en el mon? El professor, per a una millor comprensió de l’explicació, va recomanar la lectura del capítol 2, “The Body’s Problems with Illness”, del llibre: “Frank, A. (1995). The Wounded storyteller. Body, illness and ethics. Chicago. The University of Chicago Press.”

A continuació, tractaré d’expressar algunes idees personals sobre les parts del text que m’han semblat més interesants o més curioses, junt  amb la meva opinió sobre el text en qüestió.

Resulta molt complicat intentar explicar aquest text, ja que conté una immensa quantitat d’informació amb molts conceptes i vocabulari bastant complex i nou. Per a mi aquest text m’ha suposat una forma totalment diferent d’entendre les malalties, intentant escoltar i analitzar les històries que el cos conta mitjançant el seu llenguatge de símptomes, evitant reduir el cos a una “cosa”, un objecte propi de les diferents cultures que cal descriure i començant a entendre’l amb l’estreta relació que te amb la vida i la cultura. Com diu l’autor: “Bodily symptoms are the infolding of cultural traumes into the body” amb açò ens diu que el cos és una mena de memòria viscuda, formada per les experiències acumulades i per tant, a través d’ell s’expressen els símptomes del sofriment social amb el temps, l’evolució que es dona incessablement, etc. A més, el text també s’ocupa dels distints problemes als que les persones s’enfronten durant les malalties, depenent de la forma en que estem al món: sent cos o sent en el cos; conceptes que s’escriuen molt similars però que es troben separats per un mon; Problemes que segons l’autor (“These problems [...] are general body problems. One way or another everyone has been resolving---if never finally “solving”---these problems throghout her life”) enfrontem e intentem solucionar al llarg de la nostra vida.

Aquests problemes corporals: “The problema of control”, “Body-Relatedness”, “Other-relatedness” i “Desire”, han sigut explicats en classe i s’expliquen detalladament en el text. Com sabem cadascun d’aquests problemes te el seu “continua” (paraula utilitzada per l’autor per expressar la gamma de possibles respostes amb les que el cos pot reaccionar a cada problema) de manera que, per exemple, en el problema de control, aquest “contínuum” va des de la predictibilitat fins a la contingència i així amb la resta de problemes. M’agradaria afegir un incís ací d’una cosa que m’ha semblat interesant i és que per desgràcia la contingència és estigmatitzant, és a dir, que la pèrdua del control sobre el cos, com la incontinència, suposa un rebuig social, encara que aquest siga degut a una malaltia, de manera que les persones amb incontinència tracten d’ocultar-ho, quan açò deuria ser tractat com una cosa normal, ningú és capaç de controlar els nostres cossos per complet.

Tornant al tema, Frank basant-se en aquests problemes i cadascun dels seus “contínuum”, crea 4 ideals teòrics de ser cos: “The disciplined body”, “The mirroring body”, “The dominating body” i “The comunicative body”, els quals no seran exclusius, sinó estratificats, per tant, una mateixa persona els pot tenir tots però solament algun d’ells pot dominar sobre els demés en cada moment.

Amb aquests 4 ideals, l’autor tracta d’explicar les preferències amb les que actuen les persones com a cossos, quan aquests sofreixen una malaltia que els produeix una pèrdua del domini del propi cos. Per exemple, el cos dominant, quant observa que no és capaç de controlar-se a si mateix, tracta de sotmetre a altres cossos al seu domini. Així cada cos diferent actuaria d’una forma diferent, buscant evitar una part o una altra d’aquesta pèrdua de control sobre el cos. Cal mencionar que Frank, crea un dels 4 cossos, “The comunicative body”, com aquella forma de ser cos que seria perfecta èticament, aquella a la que s’ha d’aspirar, és a dir, un cos idealitzat. Aquest acceptaria la contingència com a part fonamental de la vida, estaria completament associat amb ell mateix “The communicative body understands that the body-self exists as a unity, with its two parts not only interdependent but inextricable”; a més aquest cos seria “dyadic” seria un cos i existiria per als altres, de manera que aleshores produiria també desig, un desig que consistiria en la necessitat d’alleujar el sofriment d’altres (sentit de l’obligació).

He explicat aquest últim més profundament, ja que em sembla una de les parts més importants per a l’ètica del cos que busca en aquest capítol del llibre, ja que, son les finalitats que ha de buscar un cos per a actuar èticament.

Volia assenyalar una altra de les coses que m’han semblat molt interessants i ha sigut que pràcticament tota la teoria del capítol es troba acompanyada d’exemples reals, des del meu punt de vista aquesta forma d’explicar ajuda molt a la comprensió del text. Un dels exemples que més m’ha cridat l’atenció, és aquell que trobem a l’explicació del cos dominant, en el qual Carole E. Andersen, conta la història dels anys en els que el seu home ,Dick, estava morint de leucèmia. Carol va observar que en totes les històries que es conten sobre la mort d’un ser volgut, aquest sempre es descrit com algú savi i valent, però aleshores ella afirma “Their tales tell only one side of the story”, és a dir, Carol assegura que açò és solament una part de la història, corresponent a aquells últims mesos on la mort és imminent, no obstant, fins a arribar a aquest moment, la persona tracta de controlar als demés, de subordinar-los al seu control a causa de que ell no és capaç de controlar el seu propi cos. En el cas de Carol, amb el diagnòstic de leucèmia del seu home, aquest va augmentar abusivament el control emocional sobre ella, utilitzant paraules dolentes i tractant de sotmetre-la; fins al punt de que els amics recomanaven a Carol deixar al seu home. Aquest m’ha semblat un dels millors exemples del text, ja que després de llegir-lo, havia aconseguit ràpidament el seu objectiu: que jo pogués entendre de forma clara i concisa el text i a més, donar-li veracitat a la teoria. A més de que mentre anava llegint-lo me’n anava adonant de que realment ningú és capaç de contar mai la part mala de la història d’algú que ha anat morint poc a poc, aquests sempre acaben idealitzats; sense contar que m’ha recordat per complet a ma tia, la qual du molts anys cuidant de sa mare de ara 95 anys, que no la deixa pràcticament ni eixir de casa durant més de 15 min.

En conclusió, la lectura d’aquest capítol del llibre m’ha resultat un poc complexa per la quantitat de nou vocabulari com he dit al principi i també perquè el contingut és un poc filosòfic i no estic acostumat a llegir aquests tipus de texts en anglés. No obstant, ha sigut una lectura molt útil, que ajuda en gran mesura a entendre aquesta part del temari de Educació del Moviment i que recomane a tothom, ja que, per a mi és una forma de pensar totalment diferent e innovadora.

Esper que us haja agradat el post i gràcies per llegir-lo.

LES CONCEPCIONS CORPORALS

L’última pràctica realitzada a classe d’Educació del Moviment consistia en cercar en internet imatges que ens evocaren a les distintes parts que es tracten a l’article: “Las concepciones sociales del cuerpo y su influencia en el currículum de la Educación física” publicat en l’any 2001 per Samaniego. V i Sánchez. R, el qual el podem trobar en el blog de Victor Pérez-Samaniego: http://edmov.blogspot.com.es/ .

Aprofitant aquesta pràctica, he decidit pujar les fotos que jo he buscat a internet i fer un breu comentari personal de perquè he elegit cadascuna d’aquestes fotos i a quina part de l’article m’ha recordat al observar-les.

He cercat les 4 fotos que veureu a continuació:

La primera, com fàcilment deduireu, m’ha traslladat ràpidament a la concepció utilitària del cos, fent referència a la metàfora del cos-màquina, on el cos és simplement un instrument d’acció motriu. Per tant s’iguala el moviment del cos al moviment de qualsevol objecte, de manera que aquest moviment te sempre una finalitat inherent i es pot mesurar, controlar, etc.

La segona em recorda a les teories filosòfiques que donen pas a la metàfora del cos-màquina que hem vist en la primera foto.  En aquesta foto es representa la teoria cartesiana del dualisme, segons la qual tota part, té una part contraria. Més concretament es representa el cos com a presó del ànima; el cos com un contenidor roí en el que es troba confinada la part espiritual de l’ésser humà i que al estar subjecta a necessitats, emocions, etc. Allunya a l’ànima d’aconseguir els seus veritables objectius.

La tercera foto, és la manera en la que jo entenc la concepció monista del cos, on aquest és tot un, no es poden diferenciar una part material d’una altra material. Per tant s’entén el cos en la seua totalitat com un centre de sensacions que ens provoquen les vivències i la interacció amb el mon que ens envolta, així que deuríem estar predisposats a valorar el moviment i no entendre’l com una simple acció mecànica.

En l’última foto, espere que s’observi clarament la diferència entre les concepcions socials segons les diferents cultures a les que pertanyem, en aquesta foto observem algunes modificacions corporals, que sens dubte ens poden parèixer lletxes, inclús roïns per a la salut, mentre que en altres pot ser una cosa totalment normal, una moda, tal vegada un símbol de saviesa o valentia...

Fins aquí aquest post, espere que us hagi agradat i us siga útil.

Gràcies. 

L'EDUCACIÓ, EL MOVIMENT I JO

En la primera classe de l'assignatura, tots estàvem un tant perduts. No sabíem ben bé com anaven a desenvolupar-se els esdeveniments i pocs enteníem exactament de que tractava l’Educació del Moviment. Així que, en aquesta primera sessió es formularen les principals preguntes que ens anàvem a fer per a establir els fonaments de l’assignatura: Que és el moviment? que és l’educació?

Aquestes dues preguntes han resultat ser importantíssimes, i és que a partir d’aquestes han anat sorgint totes les demés. Encara que semblen molt simples, han sigut àrdues de respondre, ja que, la majoria solament teníem una concepció general de allò al que aquestes es referien i açò ens ha dut a un debat una mica filosòfic on els propis alumnes orientats pel professor hem intentat donar respostes a les diferents qüestions (els quatre cantons).

Finalment, i després d’arribar a la conclusió de que el moviment es pot entendre de moltes formes diferents, hem realitzat una pràctica per a veure com és la nostra concepció del moviment lligat a l’educació. Aquesta estaba basada en realitzar un dibuix personal lliure que ens evocara al títul d'aquest: "L'educació, el moviment i jo"

Ací vos deixe el dibuix que jo he realitzat.

Aquest dibuix hem representa a mi en un campionat de karate; he dibuixat açò, perquè és la primera imatge que m’ha vingut a la ment en pensar en alguna cosa que englobés: moviment, educació i a mi participant d’una forma activa d’aquestes dues coses, a la vegada que gaudint de fer-ho.

Es pot veure clarament com he fet personal el dibuix representant-me a mi amb el pel clar i fent un colp de peu al cap del meu contrincant, supose que açò es deu a que els colps de peu és el que sempre se m'ha donat millor en el kàrate i és una de les coses que més m'agrada entrenar i realitzar.

Pense que aquesta imatge ha sigut la meva primera elecció, ja que, he fet karate des de que tenia 6 anys, de manera que la disciplina que comporta aquest esport, junt amb els amics del club, l’entrenador, etc. Han sigut uns dels principals agents socialitzadors per a mi, a través dels quals he adquirit la cultura esportiva que avui tinc i que m’ha fet arribar a estudiar aquesta carrera. Per tant, puc dir que jo m’he educat realitzant aquest esport i segurament, si no ho haguera fet així, ara seria una persona totalment diferent.

BENVINGUDA

Hola a tots i a totes, aquest blog al  que he anomenat “Motus Educationem” serà el meu blog per a l’assignatura d’Educació del Moviment, on intentaré aportar informació relacionada amb les classes i el temari de l’assignatura, a més d’articles, vídeos, opinions, etc. Que hem semblen interessants i relacionades amb els temes que anem tractant al llarg del quadrimestre.

Aquest és el primer blog que cree i vaig un poc perdut, intentaré fer-lo meu amb el temps, però si algú te alguna idea per millorar-lo, li agrairia el seu comentari amb la seva opinió.

 Per si algú s’està preguntant el per què d’aquest nom: Motus Educationem; dir que simplement he intentat buscar un nom diferent i original, pot ser que a alguns els sembli una tonteria però pel que he pogut veure, totes les possibles variacions d’Educació del Moviment, ja han sigut utilitzades... així que he preferit intentar alguna cosa nova.

Per últim dir que el blog estarà escrit principalment en valencià, ja que és la meva llengua materna i amb la que em senc més còmode escrivint i donant la meva opinió.