dimarts, 31 de març del 2015

LA SETMANA PENNAC

Aquesta setmana l’hem anomenat en classe d’Educació del Moviment, la setmana Pennac. Açò és degut a que hem llegit el seu llibre “Mal de Escuela” i hem sigut avaluats sobre ell mitjançant un examen de tipus vertader i fals, totalment objectiu sobre el text. Per a fer açò, les preguntes del text anaven orientades a que sols saberen contestar-les aquells que s’havien llegit el llibre, ja que es preguntaven conceptes secundaris i no el principal significat del llibre; i a continuació unes activitats més subjectives que també s’avaluen, les quals consisteixen en realitzar algun tipus de representació a partir d’una part que ens haja agradat del text.

En aquest post el que vull és fer un comentari sobre el llibre en qüestió, explicant la meva opinió sobre ell i explicant les parts que més m’han agradat i allò  que m’han evocat.

“¿Otro libro sobre la escuela, pues?¿No parece que ya hay bastantes?
 ¡No sobre la escuela! Todo el mundo se ocupa de la escuela, eterna querella entre antiguos y modernos: sus programas, su papel social, sus fines, la escuela de ayer, la de mañana….No, ¡un libro sobre el zoquete! Sobre el dolor de no comprender y sus daños colaterales .”

Amb aquestes paraules, explica Pennac l’objectiu amb que escriu aquest llibre. Crec que aquesta lectura no es pot explicar d’una millor manera, i sincerament, pel que a mi respecta, m’ha fet canviar completament el meu pensament i la meua opinió sobre aquells que ell anomena “zoquetes”. Jo no he sigut mai d’aquests, tal vegada un poc en castellà que no hi havia forma de no fer faltes d’ortografia, i de fet segueix fent-les... no obstant, jo solia ser dels que a la classe s’asseia a última fila i es dedicava a xarrar i deixar les activitats i l’estudi per a últim hora, tampoc és que estudiara poc, però el dia d’avanç em pegava una panxada que podríem categoritzar d’olímpica. Crec que sempre feia açò perquè tota la vida m’ha funcionat, sempre he tret de les millors notes amb aquest mètode i per tant no veia ningun argument per a canviar el meu estil. Ma mare sempre em deia que tard o prompte em pegaria la morrada, però aquesta no arribava i no va arribar fins al selectiu, quina catàstrofe va ser aquesta prova, i això que curiosament va ser de les poques vegades que he estudiat tot amb setmanes d’antelació i perfectament organitzat, encara que segurament el mal resultat no es deguera a açò. Amb aquesta història personal el que vull arribar a dir és que jo sempre havia pensat que els “zoquetes” que m’he anat trobant amb el pas dels cursos, tant per l’institut com per l’escola, no aprovaven i no entenien les coses, simplement perquè eren uns vagues i ni tan sols ho intentaven. Encara recorde els arguments que donàvem per a dir-los açò en l’institut:

-Com pot ser que nosaltres que anem al conservatori 4 dies a la setmana, que entrenem 2 h cada 2 dies i que pugam fer les activitats a casa, estudiar i aprovar l’examen; i tu que en tota la setmana sols has de fer allò que et manen a l’institut no ho pugues fer.

Ara m’he n’adone de que tal vegada aquest argument no era tant bo com nosaltres pensàvem, pot ser ells ho intentaren però per molt de temps que estigueren lluitant amb les assignatures no conseguiren comprendre-les. Encara que em costa un poc de creure que després de 2 hores en una activitat no foren capaços ni tan sols d’intentar-la.

D’altra banda volia assenyalar les dues parts que més m’han cridat l’atenció del llibre:

La primera es troba al capítol V: “Maximilien o el culpable ideal”, entre les pàgines 128-130. Aquesta és la part en la que Pennac explica a una classe com no son els professors qui menja el cap als alumnes, sinó la publicitat, les marques, etc. Aquesta part és una de les que més m’ha agradat perquè aquesta situació ha arribat fins a uns límits que ja ho vegem completament normal. De fet els xavals d’avui en dia quan parlen entre ells, no diuen “crec que vaig a comprar-me aquestes sabates” no, sinó que substitueixen el nom sabates per la marca d’aquestes (Nike, Adidas, Asics, New Balance...), de la mateixa manera que és totalment normal dir: “per al meu regal de nadal vull uns Calvin Klein” o inclús aquestes falles he començat a adonar-me’n com açò ja es dona a l’hora de demanar copes també. “Brugal amb Coca Cola” o “Tanqueray amb schweppes”. La llengua canvia, algunes paraules perden la seva propietat, deixen d’utilitzar-se mentre altres ocupen el seu lloc i açò és degut en part als anuncis, la televisió, etc. Com explica Pennac en aquest extracte del llibre.

La segona es troba al capítol II: “Devenir”, entre les pàgines 60-61. Aquesta és la part en la que Pennac recorda una guàrdia durant un examen en els seus anys com a professor, on troba un jove amb el full en blanc que furtant-li el seu bolígraf i la seva saboneta sens que Pennac se n’adonés, li explica al professor que el que realment vol ser ell és prestidigitador, i que açò l’avorreix. Aquest extracte del text em va sorprendre, així que la representació per a l’avaluació subjectiva de la lectura del llibre la realitzarem a partir d’aquesta part de la lectura per a així poder aprofundir en el tema. Recorde que al llegir aquesta part, es va obrir un gran debat en el meu interior:

 -és l’escola un instrument educador i per a orientar a la vegada en l’àmbit professional o l’únic objectiu és ser un instrument educador?

-Aquesta situació es donaria de la mateixa manera si aconseguirem implantar la Llei orgànica de la educació?


Aquest debat em va sorgir probablement degut a que feia poc que havia realitzat una entrada en aquest mateix blog que tractava un poc aquest tema. Si esteu interessats, podeu accedir a ella clicant ací.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada